Astrofotografia

Un dels grans plaers de l'astrònom es poder reflectir allò que veu mitjançant el seu telescopi, i una de les maneres de fer-ho es mitjançant la fotografia.

LA FOTOGRAFIA TRADICIONAL
Equipament mínim indispensable: una càmera convencional és suficient i no n'hem de tenir una d'especial, encara que existeixen o es puguin transformar. Això sí, és interessant que sigui una càmera del tipus reflex o dit d'un altre forma, que se li puguin intercanviar els objectius i que se li puguin manipular a voluntat el diafragma o obertura de llum i la velocitat, per tal de poder treballar de manera completament manual.
Per poder fer una varietat de treballs haurem de disposar de diferents objectius per a diferents distancies focals: és normal tenir un parell d'objectius del tipus fix o també zoom. El recomanat serà un que ens servís de gran angular de 28 o 35 mm. fins el que donés 70 o 80 mm. i un altre que fos del tipus teleobjectiu o zoom que vingués a continuació de l'anterior fins a uns 200 mm. o similar, fins i tot de més grans de 300 o 400 mm.
És molt important, si es pot, que els objectius siguin el màxim de lluminosos possibles, encara que això vol dir que com més lluminosos siguin, més cars seran, però tot i amb això, amb uns objectius normals ja podrem fotografiar força coses.
La lluminositat de l'objectiu ens ho indica el numero f minúscula que esta gravat en el mateix objectiu, i correspon al resultat de dividir el diàmetre, per la distancia focal del objectiu. Així llegirem, per exemple, f/ 2.8. Cal recordar que com més petit sigui aquest número més lluminós serà l'objectiu.
Per fotografiar els astres és imprescindible poder obrir el obturador durant un temps molt perllongat i que pot anar des d'uns quants segons fins a bastants minuts d'exposició. Per això és imprescindible que en la escala de velocitats de la càmera hi figurin les opcions B o T, la B fa que mentre tinguem el disparador premut, l'obturador quedi obert, i la T fa que quan premem el disparador aquest s'obri i no es torni a tancar fins que de nou no tornem a prémer el disparador. Val a dir, que la millor forma de fer això, és amb un senzill cable disparador que es pugui adaptar mitjançant una rosca que el mateix disparador pot portar. D'altres càmeres que no disposen d'aquest element es fa prement directament amb el dit sobre el dispositiu però aquest sistema ens pot donar certes vibracions a la càmera i no són recomanables. Un altre element també imprescindible és un trípode, com més bo millor, per tal de mantenir la càmera amb la màxima estabilitat. Encara que fem una exposició curta de la Lluna, pensem que, a causa de la seva distancia vers la terra, el poc moviment que donem a la càmera ens pot donar una foto poc definida. Més endavant ja explicarem en quins casos ens farà falta.
Les pel·lícules: en astronomia s'ha de tenir en compte diferents factors per escollir una pel·lícula, com poden ser: la sensibilitat, la resolució i el contrast .
La sensibilitat determina la capacitat de captació de la llum, i es quantifica amb l'escala ASA.
Per norma general les pel·lícules de baixa sensibilitat són les que donen un contrast de color més alt i una granulació més fina però com són menys sensibles, necessitarem més temps d'exposició o bé emprar-les per fotografiar objectes molt lluminosos. Per altra banda amb les pel·lícules de més sensibilitat s'obté una granulació més gran i menys contrast. Val a dir que és millor utilitzar pel·lícula en diapositiva doncs el contrast és més gran i els colors molt més purs, a més eliminarem el procés de revelat de còpies on podem perdre alguna magnitud lluminosa i fins i tot color. Ara amb les noves tècniques digitals podem fer fotos amb pel·lícula negativa ja sigui en color o en blanc i negre i només demanar el revelat sense ampliacions per desprès escanejar els negatius i processar-los com vulguem.

ELS NOUS SISTEMES DE FOTOGRAFIA

El mon de l'astrofotografia ha sofert una autèntica revolució amb l'arribada dels dispositius de captació d'imatges digitals, ja sigui les càmeres CCD o bé les càmeres fotogràfiques digitals compactes o les reflex (DSLR).

Càmeres CCD:
Inicialment els primers dispositius digitals eren les càmeres CCD, molt específiques per la captació d' imatges astronòmiques i que pel general tenen un preu molt elevat i estan reservades a l'àmbit professional o d'afeccionat avançat. Una alternativa econòmica i que ha tingut un gran ressò i popularitat són les webcams amb sensor CCD molt útils per la fotografia de cossos lluminosos com els planetes Mart, Júpiter i Saturn així com imatges de la lluna. La petita mida del sensor que utilitzen aquestes webcams, fan que generin imatges amb molts augments però molt poc lluminoses. Es solen emparar per l'adquisició de petites seqüències filmades que posteriorment es descomposaran en fotogrames per ser posteriorment apilats. Amb aquest procediment, a partir d'una filmació de pocs segons composta per alguns centenars de fotogrames que individualment tenen una molt baixa qualitat, s'obté una imatge amb una quantitat de detalls i d'una qualitat sorprenent. Aquest camp el va obrir el model Vesta de Philips. Posteriorment les diferents versions sota la nomenclatura de ToucamPro I, II i actualment SPC900 han seguit subministren als afeccionats d'una alternativa molt econòmica per tal de poder fer grans retrats planetaris.
Càmeres compactes digitals:
Són l'alternativa econòmica de la fotografia digital, tenen l'avantatge de ser més econòmiques que les reflex i de que actualment quasi tothom en té alguna de major o menor qualitat. L'inconvenient principal és la seva configuració amb òptiques fixes i que pel general no permeten treballar de forma manual ni fer exposicions de llarga durada (no tenen el modus bulb).
Càmeres Reflex digital (DSLR):
Inicialment cares però en els darrers anys a uns preus molt competitius. Tenen el gran avantatge de poder-ne intercanviar els objectius arribant a poder fer servir el propi telescopi a manera d'un teleobjectiu d'extrema distància focal. A més es poden controlar de forma manual tots els components (bàsicament la velocitat d'obturador) Solen tenir el sistema Bulb que amb l'ajut d'un cable extern, es poden fer exposicions de diversos minuts. Així, són perfectament comparables amb les càmeres reflex de pel·lícula d'emulsió química abans esmentades.
Com a avantatges respecte a la fotografia química podem trobar que la fotografia s'obté de forma immediata. Així pots veure a l'instant si la presa està desenfocada, centrada o si s'ha produït una errada en el seguiment de l'objecte fotografiat. No s'ha d'anar a una laboratori fotogràfic per a què et revelin la pel·lícula. A més, els sensors digitals són més sensibles a la llum aconseguint fer fotografies amb menys temps d'exposició. Una altra avantatge és que la fotografia, en estar guardada en suport digital, es pot fer el post-processat directament a l'ordinador sense haver d'escanejar la fotografia del suport paper o negatiu.
Cal tenir en compte que actualment les càmeres DSLR són les escollides per la immensa majoria d'astrofotògrafs afeccionats. Amb elles s'arriben a obtenir unes imatges que fins fa només uns quatre o cinc anys estaven reservades a fotògrafs professionals. Models com la Canon EOS300D varen obrir un món nou als afeccionats a la fotografia astronòmica. Camí que han seguit obrint les seves posteriors generacions 350D i 400D essent les més predominants entre els astrofotògrafs. Marques com Nikon o Olimpus també són utilitzades en aquest terreny amb models com Nikon D70, D80 i Olimpus E400.
No és gens exagerat dir que dins el món de la fotografia amateur es considera a aquells que segueixen fent les seves fotografies en suport químic, poc més que uns romàntics o nostàlgics d'unes tècniques que en poc temps es perdran.

OBJECTES A FOTOGRAFIAR:

La fotografia sense telescopi:
Què podrem fotografiar sense telescopi? doncs amb el tres peus com a suport podem fer fotos principalment de la lluna i els seus eclipsis, pluges de meteorits i fins i tot de constel·lacions senceres; també del sol, però en aquest cas haurem de prendre unes mesures especials, com son l'ús de filtres solars.

- La Lluna en condicions normals:
La podrem fotografiar amb una pel·lícula de 100 o 200 ASA. En aquest cas amb un temps exposició de 1/250 de segon i un diafragma f 8 per a 100 ASA i un diafragma f 11 per a 200 ASA. Pensem que tant si la Lluna està plena com no, la part il·luminada sempre té la mateixa llum.
- Eclipsi de Lluna:
És una de les activitats més gratificants a causa sobre tot de les diferents coloracions que va adquirint. La principal dificultat ens ve donada per la gran diferencia d' intensitat lluminosa en el diferents moments de l'eclipsi.
Quan comença, la Lluna és plena, amb la més alta lluminositat, mentre dura la fase parcial, la zona il·luminada segueix essent intensa, i si no volem que quedi sobreexposada, no ens permetrà apreciar detalls de la zona en ombra. Al contrari, si donem un temps d'exposició adequat per registrar l'ombra, la sobreexposició de la part il·luminada donarà un resultat desastrós.
Per passar ja a la fase final, on la coloració de l' ombra és la més interessant i és on haurem de jugar una mica per encertar amb l'exposició correcta.
Si volem fer una sessió completa d'un eclipsi de Lluna total o parcial posarem a la càmera una pel·lícula mes sensible o sigui: 400 o 800 ASA per tal de poder disposar del suficients temps d'exposició en el moment central de l'eclipsi.
- Les pluges de meteorits.
Per fotografiar les pluges de meteorits, farem servir un objectiu gran angular o el zoom al mínim possible, 28 o 35 mm., per tal d'aconseguir la màxima porció de cel, i una pel·lícula de 400 o 800 ASA., ja que els meteorits solen tenir una intensitat dèbil. Enfocarem a l'infinit, a poder ser encarats cap a la zona on en veiem més, amb una obertura màxima (per exemple 2.8), i farem exposicions d' aproximadament 10 o 15 minuts.
- Paisatges planetaris:
Amb l'objectiu que més ens convingui segons la porció de cel a fotografiar amb pel·lícula d'uns 400 ASA fotografiarem constel·lacions, planetes o conjuncions amb exposicions d'uns pocs segons.
- Els eclipsis de Sol:
Des del primer moment que vulguem fotografiar un eclipsi de Sol o les seves taques s'han de prendre unes importantíssimes precaucions. Necessitarem d'uns filtres solars expressos que ens garanteixin un factor de protecció a l'ultaviolat de 12. Descartarem cap tipus d'invent que no ofereixi les suficients garanties ja que poden ocasionar la ceguesa instantània. Això també es vàlid per a la observació directa .
La pel·lícula que cal utilitzar pot ser de 100 ASA, fins i tot pel·lícules més lentes (25 o 50 ASA).

La fotografia amb telescopi:
Podrem fer fotografies amb el telescopi fent-lo servir solament com a suport, posant la càmera en paral·lel amb ell i fent servir el dispositiu motoritzat de seguiment de telescopi per anar dirigint la càmera. També com es pot fer servir el telescopi a manera d'un gran teleobjectiu. Així, retirarem l'objectiu de la nostra càmera i el substituirem pel telescopi. En tenir una distancia focal molt superior tot el sistema serà molt sensible a les vibracions i pertorbacions atmosfèriques.
Amb aquest sistema aconseguirem evitar que les estrelles es registrin com a traces i recobrin una forma puntual. Per altra banda, els augments extres i les possibilitats de fer exposicions més perllongades, ens permetran prendre imatges d'objectes molt dèbils.
- Nebuloses, cúmuls i galàxies:
Amb teleobjectius de certa potència es poden individualitzar molts objectes interessants, pràcticament tot els del catàleg Messier. No obstant això, cal remarcar que les galàxies són els objectes menys gratificants, doncs només enregistrarem la part més lluminosa, amb mides aparentment petites, i amb els braços imperceptibles en la majoria dels casos .

Tornar a l'index.  -   Següent >> Bibliografia.